No puc viure sense… Internet!

10 Desembre 2009

Bé, per acabar aquest capítol del blog, dedicat als mitjans interactius i tot el que s’hi relacionés, m’agradaria fer una reflexió final sobre Internet.

Internet és una eina que ha revolucionat el món de la tecnologia i sobretot, el de la comunicació. En pocs anys hem aconseguit tenir un espai propi a la xarxa, relacionar-nos amb milers de persones d’arreu del món, crear opinió, i sobretot, des del punt de vista publicitàri, arribar al nostre públic d’una manera eficaç i molt rentable. L’evolució d’aquest mitjà avança a un ritme exponencial, i no seria capaç d’arriscar-me a dir en quin punt estarem al dia de demà, ja que seria una pèrdua de temps.

Ens hem plantejat mai què passaria si ens quedessim sense Internet? sembla ser que ja ens hem malacostumat a tenir-ho tot a un click, i el simple fet de no disposar d’Internet durant una tarda, o simplement uns minuts ens generaria un malestar, i no parariem fins a trobar la solució al problema. El següent vídeo ens ho mostra, de la mà d’un internauta conegut pels fans de “Muchachada Nui”.

Anuncis

Anem a matar?

5 Desembre 2009

Fa un parell de setmanes vaig obrir el meu correu personal i vaig veure un vídeo que, en un primer moment, no em va agradar massa… semblava un fragment d’una pel·lícula en el què la protagonista, una assassina es disposava a matar al seu objectiu des del terrat d’un edifici, una persona que estava corrent pel parc. Quan de cop i volta veig que JO sóc aquesta persona que va corrent. En un primer moment penso “ostres! si que s’assembla a mi!” però la segona vegada que enfoquen la cara del blanc… no hi ha dubte sóc jo. De sobte, la noia dispara! i sí, m’encerta ben bé al cap, i jo, caic a terra, morta.

Exemple

Desprès de l’ensurt me n’adono que és una broma d’un amic que s’ha servit del nou viral/advergaming que ha llençat a la xarxa “Calle 13” un canal de televisió del Digital + que emet continguts de gènere policíac, terror, intriga, etc. L’aplicació es diu “Je tue un ami” He matat un amic, en francès, a més, també podem disposar amb un Trailer de l’aplicació.
Funcionament
El funcionament d’aquest muntatge és molt simple. Pots escollir l’assassí que més t’agradi, d’entre 5 opcions. Primer de tot et demana les dades personals, com el nom i el correu electrònic de l’amic a qui vols “matar”, desprès et fa triar una foto on aquesta persona surti totalment de cara, i amb uns botons molt simples encuadres la cara fent-la més gran, més petita, o girant-la en un espai que t’indica. El tercer pas és marcar uns punts claus per a que la cara estigui ben encaixada, i desprès de fer-ho et mostra com quedarà. Si hi estàs d’acord, ja passes a l’últim pas abans de veure l’assassinat. En aquest pas pots escriure un motiu pel qual has matat aquesta persona. Finalment… ens preparem per veure el crim que hem creat.

Personalment, he trobat aquest viral genial. Primer de tot, perquè et crida l’atenció només veure’l i és que… què et pot cridar més l’atenció que veure el teu propi assassinat? En segon lloc, encaixa perfectament amb el tipus de contingut que t’ofereix el canal de televisió, les imatges que veus podrien ser perfectament emeses, no desentonarien. I finalment, el punt que considero més important: la interacció amb l’usuari. És una aplicació que provoca curiositat, intriga, espectació i sorpresa, i estic segura que tots els usuaris que l’han vist no s’han pogut estar de provar-ho amb la foto d’algun amic.

Finalment, puntualitzar que el primer cop que el vaig veure vaig pensar que en breu seria retirat de la xarxa, ja que simular un assassinat, si ho envia algú conegut amb qui es té una bona relació es prèn a mode de broma, però siguem realistes… també haguès pogut ser fet servir per atacar a algun usuari en to d’amenaça… sembla ser que la pàgina encara està activa, i me n’alegro, ja que és un gran exemple d’una aplicació interactiva efectiva!

Les “Pàgines grogues” encara sobreviuen?

30 Novembre 2009

A continuació veureu un vídeo que il·lustra com Google és una gran eina, sempre que la sàpiguis fer servir.

En aquest vídeo hem pogut veure com, Google ens ofereix moltíssima informació, fins i tot més de la que desitgem, en canvi, les pàgines grogues s’han focalitzat i els han informat de realment la informació que necessitàven. Considero que avui en dia aquest problema ja no es té, que la problemàtica que s’esta il·lustrant és passada.

Quan vam veure Google per primer cop, a part que hi havia menys entrades, i webs creades, les paraules que es feien servir a l’hora de la recerca eren molt més generals, ara bé, a mesura que han anat passant els anys, hi ha més informació a la xarxa, i tot i que per una banda és molt útil, un excès d’informació també ens pot estorbar per arribar realment al que ens interessa.

Les pàgines grogues són una eina molt més específica i focalitzada en la demanda que tenen els integrants del cotxe i és per això, que encara es fan servir. Les persones d’edat avançada, perquè no estan habituades a l’ús de l’ordinador, i les de mitjana edat, tant en poden fer la consulta online com en paper, ara bé, els que hem nascut amb el ratolí de l’ordinador sota la mà… quina opció escollim?

Doncs la resposta és Internet i… Google. Crec que en pocs anys les pàgines grogues es faran servir només si surten com a espai on trobar la informació que es demana a Google, ja que ell és el rei de la recerca. A més, segurament sorgiran nous webs on poder trobar la mateixa informació que es pot trobar a les pàgines grogues, així doncs, si bé no desapareixen, estic convençuda que perdran força a mesura que passin els anys. A aquest fet si s’hi suma l’hàbit de recerca a Google, ja fent servir les paraules “claus” encara reforça més aquesta afirmació.

Un punt afegit a favor de Google també és el ben considerada que està en l’opinió pública. Personalment mai he sentit cap comentari en contra de Google, és més, se’n parla, i molt bé, i tot això és gràcies a tots els serveis que ens ofereix: Gmail, GoogleMaps, GoogleNews, el buscador, i des de fa ben poc: GoogleWave, l’eina que crec que revolucionarà més el món Google.

Un Nadal sense Freixenet

26 Novembre 2009

Enguany la marca de cava Freixenet no ens deleitarà amb el seu mític anunci de Nadal, ens haurem de conformar amb el de l’any passat. Aquest fet ha succeït per la crisi de la que tant hem sentit parlar, i que sembla que, tot i que els polítics ja ens han informat que s’ha acabat, encara en patim les secuèles.

Anunci Freixenet 2008 & 2009

Des del meu punt de vista, és un gran error, ja que la marca havia aconseguit que any rere any, milers d’espectadors es plantessin davant la televisió per a poder veure’l i, siguem realistes, actualment això no és fàcil que passi. Ens estem enfrontant a una audiència que cada cop que es fa una pausa televisiva canvia de canal, a més, amb l’arribada de la tdt encara ho tenen més fàcil per escapar-se’n. Així doncs, crec que no són conscients de l’error que han comès.

Estem en l’era de la comunicació, i crec que ara, més que mai, s’està demostrant que es poden fer grans campanyes i actes comunicatius sense un pressupost massa generós. Em refereixo tant a campanyes interactives, desenvolupades a través de la xarxa, que normalment tenen un cost bastant més baix que el d’un anunci televisiu, com als anuncis dels mitjans convencionals. En un anunci televisiu s’hi ha de sumar el cost de l’anunci en si, començant per l’agència de publicitat, la productora, el cost de l’emissió… però tot i això, també se’n poden fer de “low cost”, fins i tot hi ha uns premis que els elogien. En aquest moment m’estic referint a un anunci que Audi va emetre a Amèrica l’any 2005, de la mà d’una agència de publicitat brasilera. L’espot és molt simple: en un fons negre van apareixent clauers de diferents marques de cotxe, mentre se les associa a un valor, la seguretat, el disseny, etc. Finalment, veiem com les anelles dels clauers es transformen en el símbol d’Audi, transmetent que en el cotxe de la marca tens totes aquestes característiques juntes. És clar, concís, simple i, sobretot, barat.

Anunci Audi “llaveros”

Així doncs, crec que Freixenet no té excusa. Potser en comptes de tancar l’aixeta, s’haguèssin pogut preocupar per intentar trobar una proposta simple i econòmica que els permetés deleitar-nos un any més durant el Nadal. Considero que haguès estat més interessant fer una producció més simple, però enginyosa, potser amb algun “guiño” cap a l’espectador, abans que simplement desaparèixer, ja que el que ha provocat ha estat cert descontentament, no a gran escala, però que crec que sí que el repecurtirà en les ventes d’enguany.

La creativitat és la millor arma contra la crisi.

És a mi?

19 Novembre 2009

L’any 2002 Stiven Spielberg ens va deixar entreveure una nova manera de publicitat, en la seva pel·lícula Minority Report, i sembla ser que en només 5 anys, Mini, ja l’ha aconseguit fer realitat.

En la pel·lícula, basada en l’obra de l’autor Philip K. Dick (1956), veiem el món l’any 2054, on els crims ja no existeixen. Gràcies a 3 èssers que tenen el poder de predir un assassinat abans que es cometi, per tant, es pot aturar al futur criminal. Una de les persones que treballen per aturar aquests delinqüents és John Anderton (Tom Cruise), que de cop i volta es converteix en el sospitós número u. En una de les escenes del film se’l veu entrar en una botiga, on en comptes d’haver-hi personal atenent, hi ha una pantalla amb una noia, que gràcies a la lectura de la retina del seu ull el saluda pel seu nom. També veiem una altra mostra d’aquesta personalització de l’atenció quan entra en un centre comercial i tots els anuncis que hi ha per les parets es personalitzen al que a ell li pot arribar a cridar més l’atenció del producte.

Bé doncs, aquest fragment de pel·lícula ha creat moltes opinions adverses a aquest tipus de publicitat tant intrusiva, ja que, des del meu punt de vista es fa un pas referent a la frase que tots coneixem: “El consumidor sempre té la raó” es passa al “Fem creure al consumidor que sempre té la raó” ja que a l’hora d’anunciar un producte s’ha de tenir en compte a qui va dirigit, ara bé, a aquesta persona se li ha de donar espai per respirar, no hem de permetre que la publicitat es denigri d’aquesta manera, ja que  l’únic que fa és crear opinions adverses a ella i, per tant, també als productes que està anunciant.
mini
Tal com he comentat al principi, Mini ja ha començat a fer ús d’aquesta tecnologia. Al 2007 més de 1000 propietaris d’un d’aquests cotxes van participar en un experiment de publicitat personalitzada anomenat “Motorby”, a les ciutats de Nova York, Miami, Chicago i San Francisco. Els usuaris portaven un clauer ab un xip RFID (Radio Frequency Identification Technology), que permetia que, en unes pantalles situades a prop de carreteres, aquestes els saludaven. D’entre al informació que els usuaris haurien donat a Mini, per exemple, hi podia haver la professió, d’aquesta manera si pel costat de la tanca hi passava una cuinera que es diu Laura, el missatge projectat podia ser: “Laura, el plat del dia és velocitat”. La participació en aquest experiment era totalment voluntària, per tant, no és directament intrusiu. Un punt negatiu d’aquesta tecnologia pot ser el fet que és molt fàcil que es distregui al conductor al volant i, per tant, pugui ser perillós i causar accidents.

La Realitat Augmentada

10 Novembre 2009

La realitat augmentada es basa en la barreja del món real amb el virtual. Funciona afegint informació virtual al món real per mitjà d’un procés informàtic, enriquint la experiència visual i millorant el canal de comunicació. Per tant, pot arribar a ser una eina molt important en el món publicitàri, ja que aporta interactivitat en la comunicació amb el consumidor i aconsegueix submergir-lo en la informació que li volem fer arribar.

Ara bé, com funciona aquest dispositiu? Els dispositius de realitat augmentada solen tenir un “headset” i un sistema display, per a que l’usuari pugui veure la informació que se li afegirà. El “headset” incorpora un sistema de GPS i altres per tal de poder saber on està situat l’usuari i quins moviments fa. Els displays més importants són dues pantalles, una on es veu el que se li afegeix a la persona, i una altra que fa el procés d’ajuntar les dues informacions; d’aquesta manera l’usuari només necessita una webcam per a que la imatge real entri a l’ordinador, la resta, la fa el dispositiu.

Les aplicacions d’aquesta tecnologia són vàries. En l’àmbit de l’entreteniment ha tingut un gran pes, ja que proporciona noves maneres de jugar, com és el cas de “Can you see me now?”, o el joc de “Transformers” en el qual et pots disfressar de Optimus Prime. Dins de l’entreteniment hi ha la plataforma Layar, que és un navegador de realitat augmentada. Ens permet visualitzar la informació del lloc on ens trobem, per mitjà de la càmera del mòbil, i ens dóna informació com els restaurants més propers, els principals monuments que tens a prop, o qualsevol altra información de l’espai que necessitis al moment. Aquesta aplicación encara no està desenvolupada al 100%, però cada vegada més restaurants, bancs, hotels, etc. estan donant les seves dades per a que se’ls inclogui.
Tot i que l’entreteniment és l’àmbit més notòri on podem trobar aquesta tecnologia, també és molt útil per a simulació de vols i trajectes terrestres, en el cas de servei d’emergències i militars, pot servir per a mostrar el mapa de la zona, ensenyar el mapa d’evacuació, i en l’arquitectura, per a visualitzar edificis ja destruits, o projectes que encara estan en paper. També hi entren els projectes educatius, als museus, parcs d’atracció temàtics, etc. i en l’àmbit de la cirurgia, per a tenir una visió més àmplia del que està operant.

Personalment, crec que és el futur en l’àmbit publicitari. Mitjançant l’Internet, la interactivitat amb el consumidor és total, es pot presentar per mitjà d’un joc (una eina atractiva), també  ofereix una gran possibilitat a les marques per ensenyar el seu producte, tant en exhibicions, fires, esdeveniments, etc. El seu gran potencial és que sorprendre, una acció cada vegada més difícil amb els grans avenços tecnològics.

 


http://www.realidadaumentada.info/videogaleria.html

L’adeu als pen drive

2 Novembre 2009

Dropbox és una aplicació que et permet compartir els arxius que escullis amb la resta de gent de la xarxa. El seu sistema crea una carpeta a l’escriptori de l’usuari, i aquest podrà disposar de la informació que hi depositi estigui a l’ordinador on estigui, ja que la seva informació ha quedat gravada al “núvol”.

Cada dia surten al mercat milers d’aplicacions noves respecte a les noves tecnologies, però no totes van encarades a tots els públics. En canvi, Dropbox és un sistema molt senzill que et permet compartir els arxius que t’interessin amb la resta d’usuaris. D’aquesta manera quan estas fora de casa, en comptes d’anar amb el pen drive a la butxaca, pots disposar del que necessitis. Pots accedir a la informació tant si tens instal·lat l’aplicació en aquell ordinador, com online, sense necessitat d’instal·lació. Pel que fa a com compartir els documents, pots enviar una invitació als amics per a què hi accedeixin tant online com amb el programa instal·lat, i a més, també té l’opció de crear carpetes públiques a les quals hi pot accedir tothom, tant sigui usuari o no de Dropbox. Ara és el moment de preguntar-se, i quant costa aquesta aplicació? doncs si optes per un emmagatzematge de 2Gb no costa absolutament res, ara bé, si es vol optar a 50Gb ja té preu, 7€ al mes.

Aquesta aplicació va sortir al mercat a mitjans de setembre del 2008 i ha estat una revolució en aquest àmbit. Internet, gràcies a la xarxa wi-fi el tenim accessible gairebé estem on estem, per tant no és un problema aquesta manera d’accedir-hi, i una altra gran avantatja bàsica que té és els virus. Estem cansats de trobar-nos l’advertència del virus cada vegada que inserim el pen drive en un ordenador, i amb Dropbox ja no tenim necessitat de portar-ne un a sobre. A nivell d’usabilitat per part dels usuaris amb un perfil similar al meu, també facilita moltíssim l’intercanvi de documents multimèdia amb els amics, tant poden ser les fotos de l’últim viatge, una cançó que ens ha encantat, pel·lícules, etc. i per què no dir-ho… ja no perdrem més pen drives en mans d’amics que, en teoria, te’l tornen el dia següent… i finalment, ja podrem compartir arxius de més d’1Gb amb els companys, sense necessitat de dividir-lo en diferents correus electrònics i col·lapsar la conta de l’amic.

En definitiva, el panorama d’aplicacions tecnològiques no para de crèixer, i l’usuari n’és el primer beneficiat. Gràcies a totes les ments pensants que desenvolupen aquests projectes dia a dia es va creant un nou perfil en la societat… jo l’anomeno el “yonki de la tecnologia”, un ésser interessat en tot el que faci olor a nou a nivell tecnològic, i creieu-me… amb aquest pas cadascú de nosaltres acabarem tenint un petit “yonki” dins nostre, ja que aquestes innovacions són irresistibles (a part de molt útils).

Internet i el negoci dels continguts digitals

23 Octubre 2009

El País avui ens ofereix un article sobre la Comissió Europea i l’accés als continguts digitals. Es tracta d’una consulta pública per recollir opinions sobre com distribuir continguts com els llibres, la música, les pel·lícules o els videojocs a Internet. Tot l’argument es basa en què mitjançant les descàrregues de continguts “a gran escala” el mercat no és econòmicament viable, o no ho acabarà sent, per tant, es busquen alternatives per a fomentar la creativitat (és a dir, que els creadors puguin viure del que han elaborat) en un entorn que propicïi el fàcil accès dels consumidors i la competència.

Avui en dia Internet ha facilitat espectacularment l’intercanvi d’arxius entre usuaris, i personalment, crec que és un dels grans avenços en el camp, ja que els coneixements als què podem arribar són infinits, i l’únic que ens pot aturar d’acabar sent uns verdaters erudits en el tema que ens interessi som nosaltres mateixos. Sempre ens podem plantejar el dubte de si la informació a la que accedim realment és fiable o no, però amb el temps cadascú ha desenvolupat els seus propis mitjans per a comprovar-ho. Ara bé, tota aquesta riquesa de coneixements té un preu, del qual molts de nosaltres no en som conscients.

Tots els continguts als que accedim, tant llibres, com pel·lícules, música, etc. han estat elaborats per persones, i no precisament altruistament, sinó que esperen rebre alguna cosa a canvi d’aquell treball, però… nosaltres estem disposats a pagar-ho? deixeu-me respondre… perquè la resposta és NO. Si fem memòria ens n’adonarem que hi ha molts altres mitjans que no paguem , o ho fem simbòlicament, com és el cas dels clàssics: premsa, ràdio i televisió; i com és? doncs gràcies a la publicitat. Aquella pràctica que tots maleeixen perquè segons ells és molèsta, no interessa el que diu, menteix, etc. és el que ens permet gaudir de tots els continguts dels mitjans gratuïtament i, ves per on, per què no aplicar-ho a Internet? Ja hi ha una aplicació, elogiada i coneguda per la gran majoria que és Spotify, on pots gaudir de la música que més t’agrada online gratuïtament a canvi d’algun anunci pel mig. Per tant, es podria aplicar en alguns àmbits com les sèries online, les pel·lícules, els videojocs, etc. D’aquesta manera hi haura un finançament que propiciaria la creació de nous continguts i la competència.

Per últim, cal puntualitzar en què no estic defensant l’aparició massiva de publicitat en els mitjans, hi ha unes lleis que s’han de seguir, com és en el cas de la televisió que no es poden passar de X minuts de pausa publicitària, que molts cops no es compleixen. Faria falta crear una normativa sobre l’aparició de publicitat a la xarxa per tal que aquesta fos realment efectiva, sense acabar posant el consumidor en contra d’aquesta (ja que existeix la possibilitat que de tant veure un anunci que no li agradi acabi creant una actitut negativa vers la marca) i així crear una bona sinèrgia en el mercat dels continguts digitals.

Article: http://www.elpais.com/articulo/tecnologia/Union/Europea/abre/consulta/popular/acceso/contenidos/digitales/elpeputec/20091023elpeputec_2/Tes

EPIC 2014

15 Octubre 2009

EPIC 2014 és una animació que van fer Robin Sloan i Matt Thompson al 2004. Es tracta d’una pel·lícula de ficció de vuit minuts, on un hipotètic “Museu de la Història dels Mitjans” fa un recull de tots els successos en l’àmbit d’Internet i la premsa fins l’any 2014.

Fins l’any 2004 es limita a recollir els esdeveniments més importants que han passat, fixant-se en la creació de Google i Amazon, i ens planteja la fusió d’aquests dos sistemes i la creació del “Googlezon”. El defineix com un cercador del contingut que desitji l’usuari, que es complementarà amb d’altres continguts que Googlezon cregui que poden ser útils per a tal usuari segons la informació que tingui d’aquest. En definitiva, es tractaria d’una recerca molt més focalizada en els interessos de cadascú, i les seves característiques personals. Aquesta fusió, des del meu punt de vista mai es realitzarà, ja que Google ofereix continguts molt diferents als de Amazon. Google ofereix informació, Amazon un producte. En el cas que tal fusió es materialitzés crec que de l’únic que serviria és per a fer encara més difícil la recerca d’informació a la xarxa, ja que estem exposats a milions de continguts diàriament, i si realment volem trobar la informació que precisem hem de ser molt concrets, així doncs, disposant d’un gran cercador com és Google, no fa falta complementar-lo amb informació sobre venta de productes, ja que el mercat tendeix a l’especialització. L’especialització és necessària ja que cada vegada s’inventen nous productes, i si no els poguessim classificar i “empaquetar” en grups, botigues, cercadors, etc. no hi haura cap mena d’ordre.

Un altre punt interessant de l’animació és el “EPIC 2014”, el defineix com un sistema que remunera als usuaris perquè li donguin informació, de qualsevol tipus, aquesta informació es recull en una xarxa central des d’on automàticament es creen notícies adaptades a les persones que es creu que les llegiran, d’aquesta manera es faria desaparèixer la figura del periodista com a persona encarregada de difondre els continguts a la població, ja que seria ella mateixa la que s’autoinformaria. M’agradaria emfatitzar en aquest punt ja que, per començar, trobo molt arriscat intentar crear teories sobre el futur en relació amb l’Internet, ja que realment és inimaginable que arribés fins al punt on ens trobem avui, però més enllà d’aquest fet, en què es debien basar Sloan i Thompson per acabar enderrocant el 4rt poder?. Estic d’acord en el fet que la premsa ja té moltíssima presència a Internet, gairebé tots els diaris tenen la seva versió online, cada vegada les tirades són més curtes, deixen d’imprimir tants exemplars com feien abans (un clar exemple n’és que a gairebé totes les universitats ofereixen diaris de pagament com La Vanguardia o El País gratuïtament), però aquesta no és una raó de pes per a dir que els periodistes perdran el seu ofici, ja que una màquina, o un grup petit de gent no pot oferir una informació exclusivament des del seu punt de vista. Dins del mercat periodístic hi ha infinitat de diaris, tant de temàtiques especialitzades, com de generalistes, i la seva existència té un perque. En el moment en què una persona vol comunicar una informació que, des del seu punt de vista, creu que serà interessant per a un grup de la població ja ho està fent subjectivament, així doncs, és necessari tenir diferents punts de vista respecte el mateix tema, ja que sinó ho estem veient des d’un sol prisma, des de la subjectivitat d’un sol individu. En el periodisme sempre es busca la màxima objectivitat, però siguem realistes, és impossible d’aconseguir, per això ens intentem nodrir de tots els coneixements que poguem per tal de crear la nostra pròpia opinió sobre un tema.

En definitiva, estan molt bé les teories sobre el futur de la informació, dels cercadors, de l’Internet, però realment és tant incert que pot arribar a fer por pensar fins on es pot arribar, així doncs, potser el millor seria pensar on NO volem arribar, i si veiem que ens hi acostem, fer el possible per a que no passi.

Televisió bidireccional, on?.

6 Octubre 2009

Estem en una era en què tots els mitjans de comunicació estan avançant tecnològicament fins a límits insispitats. Qui havia de dir als nostres pares que la televisió un dia seria en color, que la ràdio la podrien carregar arreu on vulguessin, i sobretot, que podrien agrupar, finalment, tots els mitjans en un de sol, Internet. Ara bé, no ens avancem als futurs articles, el fet que els puguem reunir en un de sol no implica que els altres hagin de desaparèixer instantàniament, en el cas de la televisió, encara no ha patit directament les conseqüències d’aquest gegant que no para de crèixer.

El ritme de creixement de la televisió ha estat més lent que el d’Internet, però no ha parat. De solament tenir dos canals en blanc i negre, n’hem tingut d’autonòmics, en color, i sembla ser que ningú ho frena, ja que desprès de l’aparició de la televisió privada ha arribat la Televisió Digital Terrestre (TDT) amb la què tots els ciutadans podem disposar de més de 50 canals gratuïtament.

Així doncs, aquest mitjà ha deixat enrera la seva unidireccionalitat (oferir continguts a la població sense tenir en compte els seus interessos directament) i s’ha vist obligat a adoptar el camí de la bidireccionalitat. Aquest camí comporta saber els gustos dels teleespectadors,  per a que mirin el canal desitjat i, per tant, més anunciants estiguin disposats a emetre publicitat en aquest. La bidireccionalitat també ens ofereix una capacitat de segmentar targets molt més gran i efectiva, ja que en un moment determinat hi ha més tipologies de programes i, per tant, més teleespectadors que puguin estar interessats en ells. Per aquest motiu, és molt important aprofitar aquestes oportunitats i apostar per una publicitat molt més enfocada al target que realment ens interessa vendre, i deixar enrera els anuncis “per tothom”, que ja sabem que no són gens efectius.